Penyagolosa, gegant de pedra, la teua testa plena de neu. Penyagolosa, Penyagolosa, fita senyera del poble meu.
Penyagolosa és una muntanya emblemàtica; qui hi ha estat ha experimentat la seua màgia. Poques muntanyes tenen una cançó popular tan profundament arrelada al sentiment d’un poble. La seua alçada permet sentir-ne la mirada des de molt lluny, i la converteix en un referent per a tot el territori que l’envolta. La seua màgia naix de presències ancestrals singulars i es manifesta dia a dia en els seus productes naturals.
L’os bru de Penyagolosa
El 2021 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Jaume I i del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques (SIAP) de la Diputació de Castelló va descobrir, en una cova de Penyagolosa, els ossos calcificats d’un os bru, datats al Plistocé Superior (90.000-10.300 AnE). Fa molts mil·lennis, l’os bru de Penyagolosa va gaudir de passejades tranquil·les per boscos de roures, va caçar cérvols confiats i es va alimentar de fruites silvestres. Guaitava des de la Cambreta, bevia aigua fresca de la font de la Pegunta i feia migdiades sota l’ombra dels arbres. Segurament, l’os bru de Penyagolosa degué pujar moltes vegades al cim a fer una ullada, perquè els ossos són curiosos, i es degué quedar meravellat de l’extens territori que es desplegava als seus peus. No sabem si va tindre l’impuls d’explorar-lo. Tal vegada pujava només a meditar o, en dies de lluna plena, per a mirar-la de més a prop. El ben cert és que va decidir passar al món dels esperits al fons d’una cova profunda, en estreta comunió amb l’ànima de Penyagolosa. I allí restarà per sempre.
Els primers assentaments de Penyagolosa
La presència de l’ésser humà a Penyagolosa es documenta des del Neolític, fa 7.000 anys, que és quan va decidir assentar-se en poblats. A la Banyadera s’ha identificat un hàbitat dispers d’aquell període, i als pobles dels voltants s’han descobert molts jaciments d’èpoques antigues. Aquells remots avantpassats es van sentir atrets per la màgia de la muntanya més alta. On podien estar més segurs que al més alt dels cims? Al caliu d’un foc de llenya, sota una lluna plena misteriosa, envoltats d’ombres inquietes, la tribu de segur que repassava amb freqüència els successos de cada dia. Els més vells farien les seues contalles, que encisarien els més menuts. Potser algun d’aquells relats parlava d’un os bru poderós que va protegir Penyagolosa de l’embat d’altres bèsties i que es va quedar al més profund d’una cova vetllant per la seua estimada muntanya. Potser alguns dels ritus tribals consitia a fer ofrenes a l’os bru de Penyagolosa.
El príncep-bou del Marinet
Conta una llegenda de Xodos que, quan els àrabs van sentir el perill de l’arribada dels estols cristians, abans de fugir, van amagar els seus tresors en una cova prop del Marinet, als voltants de Penyagolosa. Un príncep es va oferir voluntari per a protegir aquest tresor fins a la tornada dels musulmans. Els mags àrabs el van transformar en bou, animal noble i ferotge. Els cristians van ocupar aquestes terres i, en assabentar-se de la història, van cercar l’or per totes les coves, però no el van trobar. Com que els àrabs no van poder tornar mai més, el bou encara roman a la cova protegint el tresor. Es diu que, en un dia tranquil i parant molta atenció, encara es poden escoltar els brams de l’animal que plora per la tornada del seu poble.
La religió
La màgia de Penyagolosa ens ha atrapat sempre amb una força irresistible. Quan hem tingut por i hem sentit la desesperança, hem dirigit la mirada cap a Penyagolosa. A l’edat mitjana, època de pesta, fam i sequera, els pobles del voltant de Penyagolosa van iniciar peregrinacions cap a Sant Joan de Font Coberta, primera denominació cristiana del santurari. Amb les càrregues plenes d’ofrenes i transitant senders de ferradura, els homes i les bèsties s’enfilaven per barrancs i penya-segats buscant esperança. O vere deus, l’antiga pregària en llatí que es cantava pels boscos solitaris dels camins de Penyagolosa, demanava salut, pau i pluja. Hui dia es mantenen les peregrinacions de Les Useres i de Culla, i encara es continua demanant pluviam de caelis. Pel que sembla, les coses tampoc han canviat tant.
La màgia de Penyagolosa
Aíxí, la màgia de Penyagolosa va més enllà del temps. Totes les religions i creences que han passat per aquestes terres han tingut Penyagolosa com a referent espiritual i màgic. Totes les generacions d’humans que han habitat aquest territori han acudit a Penyagolosa cercant el seu poder per a trobar la resposta a les seues necessitats. Els segles passen, la història de l’ésser humà es va escrivint, però Penyagolosa roman.
A causa de la modernitat de l’últim segle, el territori de Penyagolosa s’ha anat despoblant. En canvi, la nostra muntanya està més viva que mai. Un parc natural l’envolta i la protegeix. Han tornat aus i bèsties que havien desaparegut. El santuari i el cim són visitats per milers d’excursionistes que volen experimentar-ne la màgia. El gegant està content de sentir les pessigolles de tantes trepitjades. Quan la pols blanca de la neu l’emblanquina, totes les mirades es dirigeixen cap a ell. I això li agrada. La gent senzilla que viu a la seua ombra intenta sobreviure extraent els fruits de la terra, en un context econòmic dominat per grans empreses que no entenen de màgia, de produces naturals ni de proximitat.
A l’horitzó s’endevina la silueta d’un gegant de pedra. Amb el cap al Marinet, on vigila el príncep-bou, i els peus al cim de Penyagolosa, on descansa l’os bru, el gegant resta adormit i expectant. Des de la llunyania, si pugeu a visitar-lo, el veureu en tota la seua extensió. Si l’observeu al capvespre, la llum màgica i els colors encesos del cel l’emmarquen en un escenari inoblidable. La noblesa i el poder conjunt de l’os i del bou protegeixen el vertader tresor de tota aquesta història: la màgia de Penyagolosa.
Miguel Ángel Moliner, Universitat Jaume I
